Experiències de viatge

Petjades d’estiu

“A peu pels camins del Pirineu”

per Bernat Calbetó Aldomà

FITXA TÈCNICA

Regió on té lloc l’experiència: Pirineu Occidental: Parque Natural de los Valles Occidentales (Huesca) i Parc National des Pyrénées (Vall d’Aspe).

La Senda de Camille (el nom de Camille fa referència al darrer ós autòcton dels Pirineus) és una ruta circular de senderisme de 104 km i més de 12.000 metre de desnivell acumulat (sumant el positiu i el negatiu). Les altituds de la ruta oscil·len entre els 2.115 metre del port de Vernera i els 860 del poble de Lescun.

La Senda de Camille fou creada el 2008 per un grup de guies de muntanya per tal de donar a conèixer el recent Parque Natural de los Valles Occidentales i crear un producte de senderisme atractiu, seguint l’estela d’èxit d’altres iniciatives similars.

Ruta: Ruta circular de 6 etapes, coincidint amb els sis allotjaments de la ruta. Cadascun dels capítols del relat correspon a una etapa. He seguit doncs aquest ordre:

•Gabardito –Lizara (L’ós Camille)

•LizaraSomport (L’Ibón d’Estanés)

•SomportArlet (Petits excursionistes)

•ArletLescun (Lescun)

•LescunLinza (Germanes de pedra)

•LinzaGabardito (Tancant el cercle)

Tipus de viatge: Trekking realitzat durant el període estival per un grup d’amics. Al llarg dels darrers anys al Pirineu han proliferat les rutes circulars amb pernoctació en refugis com: Carros de foc, la Porta del Cel, Els estanys amagats o Cavalls del Vent.

Mitjà de transport principal: A peu i motxilla. Temps aproximat de cada etapa entre 7h i 9h.

Allotjament principal: Refugis. Quan realitzes aquest tipus de rutes circulars tens l’opció de contractar el servei de pernoctacions i els àpats. Tant l’esmorzar com el sopar es fan als refugis. L’àpat del dinar es fa durant el transcurs de la jornada. Pot ser un entrepà, una fruita...

L’ós Camille

Una setmana; aquest és el temps que necessita la meva ment per digerir les vivències dels trescents cinquantavuit dies restants. Envoltarme de muntanyes, utilitzant les cames com a mitjà de transport, m’ajuda a gestionar les emocions i ordenar els pensament que, com martells, han percudit el meu cervell al llarg de l’any. Podria optar per bronzejarme en qualsevol de les platges d’Eivissa o remullar el cos, fins acabar eixut com una pansa, en el jacuzzi d’un vaixell que navega pel Mediterrani. Doncs no; m’estimo més malmetre els genolls, cobrir les plantes dels peus de butllofes o acabar amb l’esquena feta un nyap per culpa de la motxilla. Des de fa uns quants estius aquesta s’ha convertit en la millor teràpia per començar el setembre amb energies renovades.

Aparquem a l’esplanada de davant del refugi de Gabardito, a la vall de Hecho. Som poquets, només uns pocs cotxes esparsos i una furgoneta blava de matrícula francesa. Suposo que a principis d’agost els pàrquings de la costa deuen lluir un aspecte ben diferent. El guarda, amb cara d’haver dormit poc, ens entrega la targeta de segellar. “Tendréis que orientaros bien, pues en la parte francesa no hay señales. ¡Ah! Y hasta el martes no llegará el buen tiempo”, ens adverteix abans d’emprendre la marxa. “Quines dosis d’optimisme!”, exclama en Ricard mentre ajusta les corretges de la motxilla.

Estirem una mica, posem davant la càmera per fernos la foto de rigor i empunyem els bastons de travessa. Avancem en fila índia per una pista farcida de rocs i arrels, enmig d’un bosc de pi roig. A l’hivern un mantell de neu transforma el paisatge en pistes d’esquí de fons. M’imagino els esquiadors lliscant, coordinant braços i cames per seguir la traça. Quan la setmana passada la Dolors, nexe d’unió de tots quatre, ens va comunicar que no vindria a la travessa, dubtava si seríem capaços d’aguantar les respectives dèries durant una setmana. Compartir habitació amb possibles roncadors o haver de fer cua per una dutxa balsàmica amb el risc que s’exhaureixi l’aigua calenta posarien a prova les bones intencions declarades dies enrere en un bar de Vic. De sobte, la Maria esclafeix a riure. Funcionarà.

Als Pirineus occidentals, per sobre dels mil setcents metres, el bosc de pi negre deixa pas al prat alpí. A l’estiu les vaques hi pasturen, mandroses, esperant el dia del seu retorn a l’estable. Les molt punyeteres, palplantades al mig del camí, sembla que frueixin obligantnos a fer marrada. Al refugio Dios Te Salve, una caseta de formigó amb porta metàl·lica, cauen les primeres gotes. És tancat i barrat. “Si plou

a bots i barrals no hi haurà divinitat que ens tregui d’aquest mal pas!”, deixa anar en Joan mentre es cobreix amb la caputxa. Equipats amb roba tècnica d’última generació, encarem el darrer ascens de la jornada fins al coll de Foratón, punt divisori entre les valls d’Hecho i Lizara. Un cop dalt, em sento sotmès al capritx d’algun llamp malintencionat.

A Lizara estirem braços i cames amb en Ricard com a mestre de cerimònies. Als quaranta anys va decidir canviar la feina de comercial per la de fisioterapeuta. Orgullós del nou rumb que ha pres la seva vida professional corregeix cadascun dels nostres moviments i ens adverteix que si no estirem bé els músculs, demà, en patirem les conseqüències.

En temporada alta, als refugis dels Pirineus es respira el caliu dels vespres d’estiu, quan el brogit de gots i plats regna a l’hora del sopar i els excursionistes despleguen mapes de muntanya sobre les taules de fusta. Catalans, valencians i navarresos compartim una sopa de galets que fumeja entre la munió de caps. Em retiro a l’habitació i m’enfundo en un llençol prim com un tel de ceba amb la intenció de cercar la solitud que no tinc a casa durant la resta de l’any. La llum tènue del frontal il·lumina la guia de la Senda Camille, una travessa circular de cent quatre quilòmetres i dotze mil metres de desnivell que transcorre per les valls d’Hecho, Ansó i Aspe. Un homenatge a l’ós Camille, l’últim exemplar autòcton del Pirineu.

L’Ibón d’Estanés

Encarar un coll de muntanya de bon matí és la millor manera de començar el dia. Frescos i sense la calor asfixiant del migdia, progressem per una vall angosta que s’enfila decidida fins a morir en un mar de boira. És un plaer contemplar com el refugi que ahir ens aixoplugava s’ha convertit en un simple punt negre enmig del verd. Camino sol. El silenci m’ajuda a deixar passar els pensaments, sense deturarm’hi com de costum. Més enrere, la Maria i en Joan avancen enganxats formant una simbiosi perfecte, pròpia de les parelles que conviuen des de fa anys. Amb cinquanta anys i una filla que ja volta sola, gaudeixen de les vacances com quan en tenien vint. Com llavors, per tal de satisfer les ànsies d’ambdós, han de conjuminar l’amor per la muntanya de l’un amb la predilecció pel mar de l’altra.

Un noi amb malles i samarreta de tirants ens avança com una exhalació. Feia estona que sentia els seus esbufecs rere el meu clatell. És un runner dels que controlen el temps i no paren ni per orinar. Aquesta actitud contrasta amb la necessitat que tinc de sentir el pas del temps en cada passa. Al marge del camí sobresurten fites, petits monticles de pedres en forma de piràmide, que ens guien obstinadament fins al coll. M’agrada afegirhi una pedra al capdamunt i contribuir a la senyalització del sender. Al Port de Vernera m’abrigo com els ciclistes del Tour quan coronen el Tourmalet a mitjan juliol. El noi de malles i samarreta de tirants ja fa estona que hi és. “Me esperan al mediodía en Pamplona” ens anuncia abans de reprendre de nou la marxa.

A l’estiu, desenes de francesos arriben a l’ibón d’Estanés des del pàrquing de Sansanet. Una hora i mitja de trajecte separa la vulgar esplanada cimentada repleta de vehicles de les aigües turqueses d’Estanés. Famílies amb canalla, grups d’amics o parelles que busquen el seu moment romàntic reposen al sortint de pedra que s’endinsa a les aigües de l’estany. Un paratge idoni per dedicarse, en exclusiva, a deixar passar el temps.

El descens fins a Somport posa a prova els nostres genolls. En Ricard m’aconsella que recolzi el peu des del taló per evitar que els dits embotis en les botes acabin malmesos. En Carlos i la Judit, la parella de Lleida amb qui vam coincidir al refugi de Lizara, maten la gana a la vora d’un salt d’aigua que els esquitxa les cares amarades de suor. Se’ls veu forts. L’últim dia, a Linza, em confessaran que la Senda Camille és només un entrenament per encarar amb garanties la Porta del Cel, una travessa exigent que corona cims tan emblemàtics com la Pica d’Estats i el Pic de Certascan. Els remuntadors de les pistes d’esquí de Candanchú, són el primer símptoma que la civilització és a tocar.

A Somport, pas fronterer i punt de confluència del GR 11, el Camí de Sant Jaume i la Senda Camille, hi arribem després de vuit hores a les cames i mil metres de desnivell positiu. A l’Alberg d’Aysa, situat al peu de la carretera, ens hi allotgem amb l’esperança de trobarhi una dutxa reconfortant que ens faci passar tots els mals. A fora, l’ambient és fantasmagòric, com la duana que a la dècada dels vuitanta bullia d’activitat i ara en prou feines conserva la pintura de la façana. Entre la boira intueixo la figura d’un gendarme amb mostatxo i gorra de plat que amb diligència examina els passaports dels viatgers. Demà, creuarem la frontera.

Petits excursionistes

A la cabana d’Atsout les ovelles pasturen al vessant sud de la muntanya encerclades per un filat. Sobre el pedrís construït enfront del petit habitacle, el pastor hi ha deixat una llosa de pissarra on es pot llegir: Ici, vente de fromage. A la cuina, una ceba a mig tallar i la flama de l’escalfador ben viva són testimonis de la presència de l’home durant els mesos d’estiu. M’hi quedaria a viure una temporada. Som a l’inici de l’ascensió al coll de Lupachouaou, l´últim escull abans d’arribar al refugi d’Arlet. Mentre ascendim, en Carlos es dedica a fotografiarho tot: l’ovella immòbil al marge del camí, l’espectacular piràmide rocosa del Midi d’Ossau o els nabius que tenyeixen de blau el sòl alpí.

Aixeco el cap per donar fe del que estic veient: un pare amb dues criatures menors de cinc anys enfilen coll amunt amb una mula carregada fins dalt. Duen la casa a sobre. Tenda, fogonet, estris de cuina, màrfegues i roba d’abric conformen l’equipatge necessari per passar una setmana a la muntanya tal com em confessaran de baixada al refugi d’Arlet. Què agosarats! Això sí que és un aprenentatge per a tota la vida. Quina escola hi ha millor per a aquesta canalla? D’aquí unes hores, quan gaudeixi de les comoditats del refugi pensaré en aquesta petita família de valents acampats a la vora de l’estany.

Al refugi d’Arlet frau Joane posa ordre enmig de la munió d’excursionistes arribats d’arreu. Així és com l’hem batejada després d’observar com amb mà de ferro organitza el personal. Deixar les botes i la motxilla fora de l’habitació o espolsar el sac de dormir abans d’estirarlo són algunes de les normes que garanteixen la convivència en espais tan reduïts. Al sopar, constatem com la qualitat del menjar és inversament proporcional a la dificultat per transportarlo. “Aquí només hi arriben mules i s’hi menja de nassos”, sentencia en Ricard mentre escura el plat d’estofat. La Maria, que és de menjar poc, fa estona que s’ha aixecat de taula. Desafia el fred a fora, cercant la cobertura necessària per trucar la seva filla. Ajagut a la llitera me n’adono que la bateria del mòbil que utilitzem com a gps s’ha acabat. Amb un fil de veu goso demanar a frauJoane si ens el pot carregar amb l’endoll de la cuina, l’únic de tot el refugi. La resposta és contundent. Haurem de tirar de mapa.

Lescun

Traspassar l’equador d’una travessa sempre és una injecció de moral. A aquestes alçades que les cames comencen a flaquejar, les butllofes s’instal·len a la superfície plantar i a la motxilla sembla que hi portis rocs, qualsevol estímul és bo per seguir endavant. Frau Joane però, ens fa tocar de peus a terra. Aquest matí preparava els esmorzars per a mig centenar d’hostes i abans d’arribar al primer coll del dia ja ens ha atrapat. Guia, pendent avall, una mula carregada de sacs. Els seus xiulets per encaminar la bèstia ressonen per tota la vall. En un parell d’hores serà al pàrquing d’Aumet per carregar les hortalisses de l’estofat d’aquest vespre.

Una dona grassa que ronda els setanta anys esbufega de pujada al coll de Pal. Du la samarreta xopa i s’impulsa amb un bastó telescòpic que, poc a poc, l’ajuda a guanyar alçada. Més avall, la seva companya avança amb el cap cot i una cantimplora penjada al coll. Si no fos perquè conec la tenacitat que caracteritza els jubilats francesos a l’hora de trescar per les muntanyes, patiria per la seva integritat. Sempre m’ha fascinat la seva afició pel senderisme. Me’ls imagino esperant amb ànsia el dia del seu retir per començar a explorar els infinits senders que vertebren el país gal. A les cabanes d’Itchaxe, ens retrobem amb els boscos de pi roig i les pistes polsegoses que desemboquen a la carretera comarcal, al poble de Lescun. Mentre em remullo els peus a les aigües glaçades del Labrénère, la corrent del riu m’evoca al pas del temps. Em pregunto si de gran tindré l’energia necessària per carenejar aquestes muntanyes. En cas contrari, hauré de buscar una altra fórmula que m’ajudi a carregar les piles.

Encerclat per abruptes parets de pedra, Lescun és un d’aquells pobles del Pirineu on a l’estiu les gites d’etape pengen el cartell de complet, els excursionistes deambulen pels carrers empedrats amb calça curta i mitjons de llana a l’alçada del genoll i les terrasses llueixen parasols de marques de refrescs. Després de dies en alçada, m’agrada baixar de nou a la civilització i realitzar algun acte mundà com remullar els llavis en l’escuma d’una cervesa fresca o comprar alguna postal que acabarà a la bústia de casa meva. A la plaça de l’Ajuntament, com en cadascun dels pobles de l’Estat francès, un monòlit recorda els caiguts durant la Primera Guerra Mundial. Al balcó, el vent acaricia la bandera tricolor que segles enllà representà els valors d’una nova era: la Primera República francesa.

Germanes de pedra

Perdre’s en una travessa forma part del joc. De fet ja hi comptes. Saps que tard o d’hora acabaràs agafant algun maleït sender que et durà a la vall equivocada. Però havia de ser precisament avui que hem d’encarar el temut coll de Petrachema? En Joan, que cada nit dins del sac repassa minuciosament l’etapa, havia calculat que havíem de sortir abans de les vuit si no volíem que el sol s’acarnissés amb nosaltres enmig de la tartera. Si ahir contemplàvem la possibilitat de pujar al Petrachema, ja ens ho podem treure del cap. “Als cims s’hi ha de ser abans de les dotze” em recordaven els caps de l’agrupament escolta quan de menut acampàvem a les muntanyes del Pallars. A la tarda, al refugi de Linza, els nostres músculs maleiran no haver consultat el mapa fins un parell d’hores després de sortir.

Camí de les Agulles d’Ansabère, un nen carrega una motxilla d’una famosa marca francesa de material esportiu mentre la seva germana, amb dues cues que surten de darrere la gorra, marca el pas amb un branca que utilitza com a bastó. Camino al seu costat, escoltant la llegenda que el pare els explica de la Mesa de los Tres Reyes segons la qual els reis de Navarra, Aragó i el Bearn es reunien a dalt del cim entorn a una taula de pedra. La petita, que ha substituït la branca per la càlida mà de la mare, escolta, embadalida, la figura paterna, que a la seva edat encara deu tenir en un pedestal. Penso en la sort dels dos infants, per gaudir de vivències que romandran eternament en algun racó del seu cervell i en la tasca dels pares, de transmetre, a les generacions futures, el seu amor per la muntanya. Al setembre, quan la mestra els demani una redacció sobre l’estiu, els dos vailets narraran, probablement, aquest dia tan especial.

Com dues germanes de pedra, les agulles d’Ansabère custodien la tartera que mor a la cabana de pastors del mateix nom. Un paradís per als amants de l’escalada que amb l’arribada del bon temps desafien les vertiginoses parets calcàries del circ de Lescun. “Volen tastar el formatge més fort messiers?” ens ofereix un marrec com si es tractés d’un d’aquells nois disfressats de bola de formatge que passegen amunt i avall pels passadissos d’una gran superfície. És el fill del pastor i té dots de venedor. Només portem una barra de pa i unes quantes barretes energètiques a la motxilla, així que, o comprem el formatge o haurem cruspirnos el pa a seques. Només tinc por que amb aquesta calorada el formatge no es converteix en una fondue quan siguem dalt del coll.

Les tarteres són com la vida mateixa, avances dues passes per retrocedirne una altra. La multitud de pedretes apilonades es conjuren per dificultarte l’ascensió. Estic esgotat. Comptar els passos per dins i fixar la mirada de terra és una estratègia que m’ajuda a vèncer els moments difícils. “Un, dos, tres, quatre,.....” i, així, fins a cinquanta. En acabat, detinc la marxa i recolzo el cos amb els bastons. “Prohibit mirar cap a dalt” em repeteixo a mi mateix. Em desmoralitzaria si veiés que en prou feines sóc a mitja pujada. Faig una excepció. Ressegueixo amb la mirada les imponents agulles d’Ansabère. A la més gran, hi distingeixo un parell d’escaladors que, com dues aranyes, progressen aferrats a la paret. Els darrers metres travessem una petita congesta de neu que la calor de l’estiu encara no ha gosat fondre. En Ricard que vol immortalitzar aquest moment amb la seva càmera, dóna instruccions a en Joan i la Maria perquè simulin un parell d’alpinistes travessant una glacera dels Alps. Som al coll de Petrachema. Desembolcallo l’entrepà de formatge.

Tancant el cercle

Deu hores; aquest és el temps previst per realitzar la darrera etapa. I aquest, també, és el meu límit d’hores. A partir d’aquest nombre màgic que llueixen a la samarreta les estrelles del futbol em converteixo en un autòmat que coordina braços i cames amb l’únic objectiu d’arribar a bon port. Som conscients que qualsevol contratemps convertirà l’etapa d’avui, la més llarga, en un calvari. Potser és per això que durant els primers quilòmetres avancem concentrats per la carretera de Linza al càmping de Zuriza. El quitrà d’aquesta via comarcal contrasta amb la bellesa de la Sierra d’Alano. El gris calcari del rocam i el verd dels prats alpins d’aquesta serralada formen un conjunt harmònic que s’enduria el premi al millor paisatge en qualsevol concurs de fotografia.

Al coll de Lenito, des d’on s’albira el refugi de Gabardito, m’envaeix un sentiment d’ambivalència. Pagaria el que fos per llançarme amb parapent fins a l’altre vessant de la vall i estalviarme els mil doscents metres de desnivell acumulat que encara ens resten. En qüestió de minuts seria al refugi, remullant el malmès cos sota un raig d’aigua calenta. Per contra, anhelo detenir el temps, convertir aquest viatge en una teràpia eterna que em permeti encarar en garanties el nou any laboral. Al vespre, compartirem taula amb una parella de Madrid que començaran la Senda Camille. En Joan, la Maria i en Ricard, convertits, aquestes alçades, en experts en la matèria, els bombardejaran amb consells. No badaré boca. Llavors, hauré acabat d’ordenat cadascun dels calaixos de la meva ment. La millor garantia per encarar el llarg hivern.

Bernat Calbetó Aldomà