Experiències de viatge

des d

s camins d

at Calbe

A TÈ

al: Parque Natural de los Valles Occidentales (H

ular de senderisme de 104 km i més de 12.000 metre de desnivell acumulat (sumant el positiu i el negatiu).

donar a conèixer el recent Parque Natural de los Valles Occidentales i crear un pro

allotjaments de la ruta. Cadascun dels capítols del re

–Lizara (L’

ort (L’Ibón

t (Petits ex

escun (

za (German

dito (Tanca

llarg dels darrers anys al Pirineu han proliferat les rutes circulars amb pernoctació

A peu i motxilla. Temps aproxi

contractar el servei de pernoctacions i els àpats. Tant l’esmorzar com el sopar es fan als refu

Cam

nt que, com martells, han percudit el meu cervell al llarg de l’any. Podria optar per bronzejarme en qualsevol de les platges d’Eivissa o remullar el cos, fins acabar eixut com una pansa, en el jacuzzi d’un vaixell que navega pel Mediterrani. Doncs no; m’

els pàrquings de la costa deuen lluir un aspecte ben diferent. El guarda, amb cara d’haver dormit poc, ens entrega la targeta de segellar. “Tendréis que orientaros bien, pues en la parte francesa

fons. M’imagino els esquiadors lliscant, coordinant braços i cames per seguir la traça. Quan la setmana passada la Dolors, nexe d’unió de tots quatre, ens va comunicar que no vindria a la travessa, dubtava si seríem capaços d’aguantar les respectives dèries durant una

mandroses, esperant el dia del seu retorn a l’estable. Les molt punyeteres, palplantades al mig del camí, sembla que frueixin obligantnos

caputxa. Equipats amb roba tècnica d’última generació, encarem el darrer ascens de la jornada fins al coll de Foratón,

eina de comercial per la de fisioterapeuta. Orgullós del nou rumb que ha pres la seva vida professional corregeix c

arresos compartim una sopa de galets que fumeja entre la munió de caps. Em retiro a l’habitació i m’enfundo en un llençol prim com un tel de ceba amb la intenció de cercar la solitud que no tinc a casa durant la resta de l’any. La llum tènue del

n d’E

oplugava s’ha convertit en un simple punt negre enmig del verd. Camino sol. El silenci m’ajuda a deixar passar els pensaments, sense deturarm’hi com de costum. Més enrere, la Maria i en Joan avancen enganxats formant una simbiosi perfecte, pròpia de les parelles que

c de sentir el pas del temps en cada passa. Al marge del camí sobresurten fites, petits monticles de pedres en forma de piràmide, que ens guien obstinadament fins al coll. M’agrada afegirhi una pedra al capdamunt i contribuir a la senyalització del se

a cimentada repleta de vehicles de les aigües turqueses d’Estanés. Famílies amb canalla, grups d’amics o parelles que busquen el seu moment rom

coincidir al refugi de Lizara, maten la gana a la vora d’un salt d’aigua que els esquitxa les cares amarades de suor. Se’ls veu forts. L’últim dia, a Linza, em confessaran que la Senda Camille és només un entrenament per encarar am

la carretera, ens hi allotgem amb l’esperança de trobarhi una dutxa reconfortant que ens faci passar tots els mals. A fora, l’ambient és fantasmagòric, com la duana que a la dècada dels vuitanta bullia d’activitat

excursi

age. A la cuina, una ceba a mig tallar i la flama de l’escalfador ben viva són testimonis de la presència de l’home durant els mesos d’estiu. M’hi quedaria a viure una temporada. Som a l’inici de l’ascensió al coll de Lupachouaou, l´ú

a, màrfegues i roba d’abric conformen l’equipatge necessari per passar una setmana a la muntanya tal com em confessaran de baixada al refugi d’Arlet. Què agosarats! Això sí que és un aprenentatge per a

vència en espais tan reduïts. Al sopar, constatem com la qualitat del menjar és inversament proporcional a la dificultat per transportarlo. “Aquí només hi arriben mules i s’hi menja de nassos”, sentencia en Ricard mentre escura el plat d’estofat. La Maria, que és de menjar poc, fa estona que s’ha aixecat de taula. Desafia el fr

sc

qualsevol estímul és bo per seguir endavant. Frau Joane però, ens fa tocar de peus a terra. Aquest matí preparava els esmorzars per a mig centenar d’hostes i abans d’arribar al primer coll del dia ja ens ha atrapat. Gu

a l’hora de trescar per les muntanyes, patiria per la seva integritat. Sempre m’ha fascinat la seva afició pel senderisme. Me’ls imagino esperant amb ànsia el dia del seu retir per començar a explorar els infinits senders que vertebren el país gal. A les cabanes d’Itchaxe, ens retrobem amb els boscos de pi roig i les pistes polsegoses q

s llueixen parasols de marques de refrescs. Després de dies en alçada, m’agrada baixar de nou a la civilització i realitzar algun acte mundà com remullar els llavis en l’escuma d’una cervesa fresca o comprar alguna postal que acabarà a la bústia de casa meva. A la p

nes d

ns del sac repassa minuciosament l’etapa, havia calculat que havíem de sortir abans de les vuit si no volíem que el sol s’acarnissés amb nosaltres enmig de la tartera. Si ahir contemplàvem la possibilitat de pujar al Petrachema, ja ens ho podem treure del cap. “Als c

los Tres Reyes segons la qual els reis de Navarra, Aragó i el Bearn es reunien a dalt del cim entorn a una taula de pedra. La petita, que ha substituït la branca per la càlida mà de la mare, escolta, embadalida, la figura paterna, que a la seva edat encara deu tenir en un pedestal. Penso en la sort dels dos inf

“Volen tastar el formatge més fort messiers?” ens ofereix un marrec com si es tractés d’un d’aquells nois disfressats de bola de formatge que passegen amunt i avall pels passadissos d’una gran superfície. És el fill del pastor i té dots de venedor. Nomé

abat, detinc la marxa i recolzo el cos amb els bastons. “Prohibit mirar cap a dalt” em repeteixo a mi mateix. Em desmoralitzaria si veiés que en prou feines sóc a mitja pujada. Faig una excepció. Ressegueixo amb la mirada les imponents agulles d’Ansabère. A la més gran, hi distingeixo un parell d’escaladors que, com dues aranyes, progressen aferrats a l

nt el

l’únic objectiu d’arribar a bon port. Som conscients que qualsevol contratemps convertirà l’etapa d’avui, la més llarga, en un calvari. Potser és per això que durant els primers quilòmetres avancem concentrats per la carretera de Linza al càmping de Zuriza.

inuts seria al refugi, remullant el malmès cos sota un raig d’aigua calenta. Per contra, anhelo detenir el temps, convertir aquest viatge en una teràpia eterna que em permeti encarar en garanties el nou any laboral. Al vespre, compartirem taula amb una parella de Madrid que com

Calbetó